Públic

Ja estem arribant al final de les pràctiques i tinc sensacions trobades de tot el procés. No és fàcil resumir-ho, però ho intentaré amb honestedat.

M’ha encantat participar en el PDC i el dia a dia de l’Espai 210. He presenciat de prop el que significa acompanyar processos de regularització de papers i l’esforç constant de les dinamitzadores per no deixar ningú sense resposta. He fet vincles amb les participants. Els banys de bosc, el Cercle de Cures, el grup de Cuidado Comunitario m’han permès tenir converses profundes que m’han enriquit i descobrir que, encara tenia biaixos pel que feia a certs temes relacionats amb la migració. He crescut professional i personalment, i això m’ho quedo per sempre. Sento també, molt respecte per les meves companyes educadores ara que he vist com treballen: L’esforç per no deixar ningú enrere, la generositat amb la qual em van acollir des del primer moment perquè trobés el meu espai i la meva veu, la rigorositat que mantenen fins i tot estant esgotades —que és la major part del temps.

He entès el que significa treballar en el terreny i com, els protocols, els temps de reunió, programació i avaluació, acaben sent en molts moments un miratge, perquè les tasques i sorpreses diàries acaparen molta atenció. Però també he pogut presenciar com creixen els vincles, no només entre professionals i participants, sinó entre diferents entitats, que col·laboren i es faciliten la feina mútuament. He estat en reunions de districte on es trobaven vint persones de diferents equipaments. Es coneixen, treballen juntes i creen i decideixen línies d’intervenció amb una vocació i il·lusió encara intactes.

Per la meva part, potser li he  donat massa importància a “Ser útil”. No volia fer un parell d’exercicis anecdòtics que no tinguessin un impacte real. I aquí ja parlem, segurament, d’ego. Volia aprofitar al màxim el pas pel PDC i retornar-li tant o més que el que m’estava donant. Finalment, amb una intervenció he sentit que m’he quedat a mitges i amb l’altra sí que he pogut posar-hi el màxim de mi.

He pogut aplicar molts coneixements del màster, però el que m’emporto com a més valuós és entendre que no es pot intervenir sense conèixer realment l’entorn i les seves necessitats, que tenia massa pressa en fer i l’important era primer observar, que les decisions s’han de prendre conjuntament amb les participants i deixar anar el control perquè esdevingui el que elles volen que sigui. Tot això sembla molt obvi en el paper, però quan t’hi trobes, crec que és fàcil oblidar-ho i deixar pas a “La salvadora que sap com fer-ho”. També he après termes que m’ajuden a entendre les situacions de manera global: Els determinants de la salut i l’ecodependència com a eixos vertebradors de tantes actuacions. Les situacions generalment no són individuals, sinó que formen part d’un sistema molt més complex que el que pugui semblar a primera vista i aquesta consciència l’hem de tenir en compte en tota intervenció, per poder portar a terme una avaluació de 360º.

No ho negaré, també ha estat dur. M’ha costat moltíssim compaginar les exigències de la UOC amb les hores de pràctiques, la meva feina de jornada completa i les obligacions personals. Ajustar els projectes amb poca orientació, sota la pressió que suspendre una tasca implica suspendre l’assignatura, m’ha generat un nivell d’estrès que considero innecessari. M’hauria agradat gaudir-ho més. A moments m’havia de forçar a estar present, a viure-ho amb consciència, perquè hi havia estones en què desitjava que tot plegat acabés. He après i gaudit molt. Podria haver après i gaudit molt més.

Com ja he dit en alguna entrada anterior, crec que aquesta assignatura no és com la resta. Un exercici teòric es pot modificar tantes vegades com calgui. Unes pràctiques en el terreny —amb reunions amb les responsables de l’espai, terminis d’entrega amb la universitat, dinamització d’espais amb participants reals— requeririen més flexibilitat per part de la UOC i més acompanyament, tenint en compte que el que se’ns demana és precisament reaccionar i adequar-nos al territori. I el territori no espera.

En aquest sentit, vull reconèixer que la meva professora m’ha ajudat molt. Em va avisar a temps que suspendria una tasca perquè la intervenció que havia proposat no era adequada, i això em va permetre reaccionar i fer una recuperació amb la qual vaig poder salvar-ho. Sense aquell avís, el resultat hauria estat molt diferent. Precisament per això proposo que s’adeqüin àgores o espais de trobada periòdica amb les tutores de la UOC, de la mateixa manera que se’ns demana que ho fem amb les tutores de les pràctiques al territori. El correu electrònic existeix i s’utilitza, però no és el mateix. No en aquesta assignatura, on el que passa al terreny canvia de setmana en setmana i sovint necessitaries poder parlar-ho amb algú de la universitat en temps real, no esperar dies per una resposta escrita.

Una última cosa que no puc deixar de mencionar: no entenc del tot per què se’ns demana presentar el treball final i escriure les conclusions quan encara queden vint dies de pràctiques. Escric aquest tancament sabent que el procés encara no ha acabat, que encara passaran coses, que la inauguració de l’exposició és el dia 5 de juny i que molt probablement hi haurà més aprenentatges que no quedaran recollits enlloc. Em pregunto per què les conclusions no es fan al final real del procés, quan realment es pot tancar el cercle.

Me’n vaig amb molt. Però també amb la sensació que, amb unes altres condicions, hauria pogut ser encara millor.