D’aquí i d’allà: El títol pactat de la nostra expo.

Descripció de l’activitat

Últimament, hem avançat molt amb el projecte de l’exposició “D’aquí i d’allà”. Nom que s’ha triat dins del grup per donar-hi una connotació positiva al fet de sentir-se de dos llocs alhora. (No com moltes vegades s’expressa, en què la gent migrada diu que no se sent ni d’aquí, ni d’allà)

Ja hem acabat les cinc entrevistes.

També hi ha hagut algun canvi pel camí. Una de les participants ha hagut de marxar perquè ha trobat feina. (Estem molt contentes!) i s’ha incorporat una noia nova que fa menys temps que és aquí que la resta, però que tenia moltes ganes de participar. Ens aporta una mirada diferent: La d’algú que encara es troba en un moment molt inicial del procés. Així que marxa Penélope de Veneçuela i entra la Sandra de Colòmbia.

Ja hem fet la reunió per pensar com volem que sigui l’exposició i han anat sortint idees molt boniques. L’Espai 210 ens deixa exposar al passadís d’entrada: és un espai llarg i ampli, però té l’inconvenient que és un lloc de pas i, per tant, no podem deixar objectes pel mig.

Hem decidit aprofitar la paret esquerra, que ja disposa d’un sistema de raïls i on podrem penjar uns plafons de mida DIN A-3 que té l’espai. Una de les companyes va proposar penjar cintes de colors del sostre amb avions i vaixells de paper penjats, com a símbol del viatge i del moviment que implica migrar. Ens va semblar una idea preciosa i les dinamitzadores també ho van veure clar, tot i que encara falta l’aprovació definitiva de la directora.

L’exposició inclourà:

  • Frases impactants que hagin sortit de les entrevistes
  • Una fotografia de cada participant
  • Una fotografia que representi allò que les arrela al país d’origen i al lloc d’arribada

El següent pas serà revisar conjuntament les entrevistes transcrites i escollir les frases que millor representin els relats i les vivències compartides.

Objectius

  • Compartir amb les participants el punt en què es troba el projecte i definir conjuntament els següents passos.
  • Generar un espai perquè les participants puguin decidir com volen que es representin les seves històries i experiències dins de l’exposició.
  • Pensar col·lectivament els elements visuals i simbòlics de l’exposició perquè el resultat final sigui coherent amb allò que es vol transmetre.
  • Afavorir la participació activa i el sentiment de pertinença al projecte, promovent que les participants esdevinguin protagonistes del procés i no només persones entrevistades.

Reflexió personal

Ara que les entrevistes ja estan acabades, hi ha una cosa que m’ha cridat molt l’atenció: la quantitat de punts en comú que apareixen entre persones amb històries molt diferents.

Canvien els països, les edats, els motius pels quals van marxar o les situacions personals, però hi ha elements que es repeteixen molt: La por inicial, la sensació de començar de zero, la necessitat d’adaptar-se constantment i el pas de l’aïllament a una certa obertura i reconstrucció.

M’ha fet pensar molt en el concepte de dol migratori, però també en el paper que tenen els espais comunitaris i els vincles en el benestar de les persones. En gairebé totes les entrevistes apareixen persones, equipaments o iniciatives que, d’una manera o altra, han sostingut moments difícils. M’ha reforçat una idea que hem treballat moltes vegades durant el màster, però que aquí he pogut veure de forma molt clara: sentir-se bé no depèn només d’una mateixa. També depèn molt de tenir persones, espais i xarxes que et sostinguin quan estàs passant un moment difícil.

Des d’una mirada psicopedagògica, una de les coses que més m’ha interessat d’aquesta fase és el procés de cocreació. Inicialment, jo imaginava l’exposició d’una determinada manera, però el projecte ha anat prenent una altra forma a mesura que les participants han anat fent propostes i prenent decisions. M’ha fet pensar que, en contextos com aquest, la feina psicopedagògica no passa per arribar amb una idea tancada i aplicar-la, com per generar espais on les persones puguin participar i donar forma al procés.

També m’ha fet pensar en el codi deontològic i en la necessitat de respectar l’autonomia i el protagonisme de les participants. Podria haver triat jo les frases o haver decidit què em semblava més important explicar, però crec que això hauria fet perdre una part important del projecte: que fossin elles mateixes qui decidissin com volen ser representades. En canvi, el fet que siguin elles qui decideixin què volen mostrar, quines paraules les representen o com volen aparèixer a l’exposició em sembla molt més coherent amb una pràctica respectuosa i ètica.

Professionalment també m’ha fet qüestionar el meu propi rol. He sentit molt la pressió del temps, tenint en compte les dates d’entrega del màster i he volgut accelerar processos en alguns moments. Però finalment he decidit que respectar els tempos de les persones és més valuós i a hores d’ara no sé si arribaré a temps d’inaugurar l’expo abans que l’entrega del treball d’avaluació. Així i tot he arribat a la conclusió que, si entenc que facilitar, no és dirigir, hauré d’actuar en conseqüència.

Evidències

Durant aquestes setmanes han anat passant coses que també m’han servit per veure cap on està anant el projecte i quines decisions anem prenent:

  • Finalització de les cinc entrevistes individuals previstes.
  • Incorporació d’una nova participant en el projecte arran d’un canvi en la composició inicial del grup, adaptant la proposta per mantenir la participació i incorporar una nova mirada sobre el procés migratori.
  • Realització d’una trobada grupal orientada a la cocreació de l’exposició, on les participants han proposat idees sobre l’estructura, els elements visuals i el contingut que volen mostrar.
  • Acord col·lectiu sobre els elements que formaran part de l’exposició:
    • fotografies personals
    • fotografies vinculades a l’arrelament al país d’origen i al d’arribada
    • frases significatives extretes de les entrevistes
  • Observació d’elements recurrents en els relats recollits:
    • referències a sentiments de por i incertesa durant l’arribada
    • importància dels vincles i de la comunitat en els processos d’adaptació
    • aparició de discursos relacionats amb la necessitat de retorn i ajuda a altres persones
  • Elaboració del text introductori de l’exposició com a eina per contextualitzar els relats i donar coherència al conjunt de la proposta.

Avaluació de la intervenció

En aquesta fase del projecte, la valoració és molt positiva. Les entrevistes han generat espais d’expressió profunds i han anat apareixent aspectes que inicialment no havíem previst.

També valoro molt positivament el fet que el procés es comparteixi i construït entre totes. Les idees sobre l’exposició no han sortit de fora, sinó del mateix grup, i això fa que el projecte se senti més propi.

Alhora, es confirma que les experiències personals tenen una força enorme quan es converteixen en relats compartits.

Observacions personals

Una de les coses que més m’està removent és veure com cap d’elles es penedeix d’haver vingut, tot i que totes expliquen processos molt durs.

I hi ha una altra cosa que em sorprèn: quan les coses comencen a anar millor, cap parla només de benestar individual. Totes, d’una manera o altra, expressen la necessitat de retornar el que han rebut, ajudar, col·laborar o sostenir altres persones. Potser perquè han passat moments molt difícils i saben què significa trobar algú que t’acompanyi quan estàs perduda.

I crec que aquí hi ha una idea molt bonica: els processos migratoris no només transformen qui els viu. També sembla que transformin la manera d’entendre els vincles i la necessitat de cuidar i sostenir altres persones.

 

Entrada similar

Deixa un comentari