Descripció de l’activitat

La trobada del Cercle de Cures va estar centrada en donar valor a les cures que realitzen les persones participants del grup. La intenció no era treballar únicament aspectes pràctics vinculats a la dependència o als recursos disponibles, sinó generar un espai segur i de confiança on poguessin expressar com se senten, compartir experiències personals i reflexionar sobre què ha significat cuidar i ser cuidades al llarg de la seva vida.

La sessió es va plantejar també des d’una mirada d’observatori de gènere, posant especial atenció als rols, patrons i desigualtats que apareixien durant les intervencions i les dinàmiques.

Per facilitar la participació i respectar els torns de paraula, es va utilitzar una pilota d’escuma com a objecte regulador: només podia parlar la persona que la tenia a les mans. Aquesta dinàmica es va proposar perquè sovint hi ha participants que ocupen molt espai mentre d’altres tendeixen a quedar en segon terme.

La trobada es va iniciar amb una roda d’autoanàlisi sobre com es trobaven emocionalment en aquell moment. Posteriorment, es va fer una altra roda proposant definir les cures a través d’un gest corporal.

La majoria de participants van representar les cures amb gestos afectuosos: abraçades, carícies o moviments relacionats amb sostenir una criatura. Només una persona va representar les cures com carregar un pes. Aquesta diferència va donar peu a una reflexió sobre la romantització de les cures i la contradicció existent entre l’amor que senten cap a les persones cuidades i el cansament, la frustració o l’estrès que també expressen habitualment.

Després es va obrir un espai de conversa al voltant de la pregunta “Qui m’ha cuidat i qui em cuida ara?”, compartint experiències personals sobre família, dol, dependència, soledat i relacions intergeneracionals.

Finalment, es va fer una ronda en què cada persona havia de dir una qualitat pròpia. Aquest exercici va permetre observar com moltes de les dones es definien a partir de qualitats vinculades a la cura i l’atenció als altres.

Objectius

• Generar un espai segur i confortable per expressar emocions vinculades a les cures.
• Posar en valor les tasques de cura que sostenen quotidianament les persones participants.
• Reflexionar sobre el concepte d’interdependència.
• Facilitar la participació equitativa i els torns de paraula dins del grup.
• Identificar patrons de gènere relacionats amb els rols de cura.
• Afavorir la presa de consciència sobre la càrrega física, emocional i mental associada a les cures.
• Promoure espais de reconeixement mutu i escolta col·lectiva.

Reflexió personal fonamentada teòricament i amb caràcter crític

La sessió em va permetre observar de manera molt clara com les cures continuen profundament feminitzades i carregades de contradiccions. Quan es va proposar representar les cures amb un gest, pràcticament totes les persones van expressar imatges relacionades amb l’amor i la tendresa: abraçar, acariciar, sostenir. Només una persona va simbolitzar les cures com un pes. Això em fa pensar que encara existeix un imaginari molt romantitzat de les cures, associat al sacrifici amorós i a la idea que cuidar és una expressió natural de l’afecte.

Tanmateix, quan les participants parlen lliurement del seu dia a dia, apareixen constantment el cansament, la frustració, la ràbia o la impossibilitat de desconnectar. Moltes expliquen que han dedicat tota la seva vida a cuidar altres persones sense haver pogut dedicar temps a elles mateixes. Aquesta contradicció entre el relat idealitzat i l’experiència real em sembla molt significativa.

Des d’una perspectiva feminista i de l’ètica de la cura, es fa evident com les dones han interioritzat el rol cuidador fins al punt de convertir-lo en part central de la seva identitat. Això també va aparèixer en l’exercici de les qualitats personals: la majoria de dones es definien amb característiques vinculades a l’empatia, l’ajuda o la tendresa, mentre que els dos homes del grup utilitzaven definicions més neutres i menys associades directament a les cures.

També vaig observar que les cures continuen recaient principalment en les dones fins i tot en edats molt avançades. Algunes participants explicaven haver cuidat primer els fills, després els pares i actualment la parella. És un cicle que sembla no acabar mai. Em va impactar especialment veure com moltes no volen demanar ajuda als fills i filles perquè perceben que ja estan massa desbordats per les seves pròpies responsabilitats.

Un altre aspecte molt significatiu és que, malgrat les situacions de dependència o malaltia, moltes dones continuen situant els homes en una posició de jerarquia o autoritat. Algunes verbalitzaven que els seus marits encara “manaven” malgrat tenir Alzheimer o altres dependències importants. Això evidencia fins a quin punt els rols de gènere continuen molt arrelats i travessen fins i tot les situacions de vulnerabilitat.

Finalment, també vaig observar que els dos homes del grup rebien més reconeixement i validació per tasques similars a les que fan les dones quotidianament. Parlaven més, lideraven més converses i eren percebuts gairebé com a excepcions positives pel simple fet de cuidar.

Evidències

• Ús de la pilota d’escuma per regular els torns de paraula i facilitar la participació grupal.
• Gestos corporals utilitzats per representar les cures, principalment associats a l’afecte i la tendresa.
• Frases compartides durant la roda “Qui m’ha cuidat i qui em cuida ara?”, relacionades amb la soledat, el dol, la dependència i la sobrecàrrega emocional.
• Exercici de definició de qualitats personals, on moltes dones es van definir des de rols vinculats a les cures.
• Observació de patrons de gènere en la participació, el reconeixement i la distribució simbòlica dels rols dins del grup.

Avaluació de la intervenció o les activitats del projecte

La trobada va generar un espai de confiança on van aparèixer reflexions molt profundes i sinceres sobre les cures, la dependència i les relacions familiars. Les participants es van mostrar implicades emocionalment i van compartir experiències personals molt íntimes.

L’ús de l’objecte regulador va ajudar a distribuir millor els torns de paraula i a donar espai a persones que habitualment participen menys. Tot i així, encara costa sostenir dinàmiques més pausades i escoltar sense intervenir constantment.

La sessió va permetre identificar clarament patrons de gènere molt presents en el grup: feminització de les cures, dificultat per demanar ajuda, invisibilització de la sobrecàrrega femenina i major reconeixement dels homes cuidadors.

Crec que l’activitat va complir l’objectiu de generar consciència i donar valor a les experiències de cura, tot i que també va deixar obertes moltes qüestions que seria important continuar treballant en futures trobades.

Observacions personals

Vaig sentir que el grup necessitava molt aquest espai per verbalitzar coses que sovint queden amagades sota la quotidianitat de les cures. Quan parlaven del cansament o de la solitud, ho feien gairebé des de la resignació, com si fos una realitat inevitable.

Em va impactar especialment la naturalització de la renúncia personal. Moltes participants semblaven orgulloses de tota una vida dedicada als altres, però al mateix temps deixaven entreveure dolor, esgotament i manca de reconeixement.

També em va generar reflexió veure com encara costa imaginar les cures fora del marc de l’amor i el sacrifici. Sembla difícil donar espai a emocions més incòmodes com la ràbia, el rebuig o el desig de fugir, tot i que també formen part de l’experiència cuidadora.

Finalment, crec que aquesta sessió confirma la importància de crear espais comunitaris on les persones cuidadores puguin sentir-se escoltades, legitimades i acompanyades, no només des d’una perspectiva pràctica sinó també emocional i política.